Calendari 2009

Després d’uns dies de recuperació forçosa de la meva primera mitja marató, ja que per motius d’agenda no he pogut sortir a entrenar, he anat decidint el calendari de curses d’aquí fins a finals d’any. Malgrat el rampell de tornar a fer una mitja marató diumenge, he decidit continuar amb la filosofia de córrer cada dues o tres setmanes i intentar fer curses de qualitat. Així, el calendari serà:

-8 de novembre. Mitja Marató de Salou

-22 de novembre. 10k de la Sagrera

-29 de novembre. Jean Bouin

-13 de desembre. Mitja Marató de Vilanova

-31 de desembre. Sant Silvestre de Barcelona

Ja sóc mig maratonià!

Doncs sí. Ahir vaig donar un pas més cap al repte disputant la meva primera mitja marató. Crec que vaig escollir un bon dia, amb un bon recorregut i condicions climàtiques excel·lents. Vaig haver de llevar-me d’hora, però també ho preferia, per tal de poder preparar-ho tot amb temps i calma. Una mica d’esmorzar, preparar la bossa i cap a Castelldefels.

Un cop allà, vaig comprovar que havia fet bé d’anar d’hora. Amb el cotxe aparcat, a buscar el dorsal i complir la primera part del ritual, la caminadeta. El temps passava i va ser tornar al cotxe, vestir-se i començar a escalfar. Poquet, la veritat. Estirar, l’últim mos i l’últim glop d’aigua. Bones sensacions. I cap a la sortida, on ja començava a haver-hi molta gent.

La sortida era comuna pels corredors dels 10km, la mitja i la marató i al principi discorria per camins estrets, així que fins al km 2 més o menys no vaig córrer còmode. A bon ritme, més o menys controlat. Podia anar més fort, però sabia que no podia estar esgotat al quilòmetre 12. Passant gent sense parar, veig que les mitjanes de quilòmetres van baixant a mesura que el camí és més clar. Així, arribo als 10 quilòmetres en un bon moment, amb la marca esperada. I aquí ja començo a animar-me una mica i a augmentar el ritme. Portava un càlcul de 4′20 per quilòmetre, però començo a comprovar que vaig millorant-lo cada vegada. Vaig avançant companys i ja estic a 4′10 al quilòmetre 17. Ara sí que puc tirar. Total, si peto serà a poc de l’arribada. Però no peto.

Sprint final i millor marca personal (lògic, era la primera…) molt per sota del que esperava 1h27m16s. Després d’això, una mica de beguda, plàtan i cap a casa content. Per la tarda, adductor dret carregat. Però ja millor. A veure quina serà la propera!

Primera prova de muntanya: superada!

Ahir vaig tenir el meu primer contacte amb les curses de muntanya. Va ser una cosa totalment casual, perquè en principi ja tenia el calendari tancat. Però vaig veure una cursa a Cubelles i com anava a ser-hi igualment, em vaig animar.

He de dir que, el plantejament inicial, va ser de tranquil·litat. Vaig retallar alguns rutines de dia de cursa i no vaig ni fer l’esmorzar habitual ni tampoc la passejada per estirar les cames abans d’escalfar. Tot i així, vaig arribar amb temps suficient com per poder fer unes curses i uns estiraments. Bon ambient de cursa, amb no massa gent, però tot ben muntat.

La tranquil·litat que em plantejava es va acabar quan es va donar la sortida. Com sempre em passa, i crec que sempre em passarà, no sé anar a mig gas. Al principi era un quilòmetre i escaig d’asfalt, el meu terreny, i allà vaig optar per tirar, col·locant-me entre els deu primers. I així varem aribar al tram de fora asfalt. Al principi còmode, camí de terra compacta. Els problemes van començar quan varem entrar a la llera del riu, ja que hi havia un tram de força sorra i pedres que feien que haguessis d’anar amb mil ulls. No obstant, seguia superant competidors. Fora del riu, la part complicada. Començàvem a pujar i la calor començava a passar factura. Les pujades eren força constants i les cames començaven a carregar-se. Seguiem pujant i jo ja començava a no veure el final. Així varem arribar a l’avituallament, en teoria a meitat del recorregut, i vaig agafar la tant necessària aigua. I aquí, la frase més demolidora: “Ànim, una curva i comença la pujada” Com? I tot el que hem vingut fent què era? Doncs sí amics i amigues, començava la pujada de veritat.

Van ser uns tres quilòmetres de pujada amb un terreny de terra i pedres. La sort era que l’arbrada el feia força ombrívol.  Però també és cert que anava bastant al límit. Tot i així, no vaig parar en cap moment de córrer i, en tota la pujada, només em va superar un corredor. Al final, varem fer el cim i va començar la baixada. Al principi tècnica i després més portable. No obstant, anava bastant just de forces i vaig regular bastant, el que va fer que em passessin diversos corredors. També era qüestió de tècnica, ja que era la primera vegada que vbaixava per muntanya i anava amb precaució. Després, tornada per la riera i camins més planers fins a l’arribada, en posició 18.

La primera experiència amb la mutnanya, força positiva, malgrat que està clar que és una disciplina que requereix un mínim d’entrenament específic a tots els nivells. Però satisfet i crec que aquesta serà una cursa que quedarà fixe en el meu calendari anual, malgrat la calor i la humitat, que la van fer molt dura.

Debut inesperat

Semblava que la temporada de curses s’havia acabat. Així ho tenia assumit. Però al final, la casualitat s’ha creuat al meu camí. La setmana passada vaig saber que el proper diumenge es feia la Ia Cursa de Muntanya Puig del Tuila a Cubelles.

M’ho vaig estar pensant, però com que no he parat d’entrenar i era fàcil fer una cursa allà on anava a passar el cap de setmana, em vaig decidir a participar. Al final, serà la meva primera cursa de muntanya, el que segurament em passarà factura a nivell muscular. Però bueno, és just abans de les vacances i també està bé fer algo diferent abans de la tornada, quan ja tocarà abocar-se a la preparació de la mitja marató. Per tant, al final m’he apuntat.

És una cursa d’11 quilòmetres, de muntanya però amb un desnivell acumulat de 0, amb un punt més alt de 123m sobre el nivell del mar. Coneixent el terreny, no pot ser massa tècnic i, a més, diuen que és ràpida. No obstant, essent una distància estranya, sense cronometratge oficial i en un debut, tampoc serà l’essencial el temps. Ja veurem com va, tinc ganes.

Patint, però èxit a Pineda

Ja sabia que patiria. Això d’entrenar poc algun dia havia de passar factura. A més, els dies previs tothom escalfava la cursa dient que era rapidíssima, ideal per fer marca. Això fa que t’engresquis i no pot ser bo.

He arribat a Pineda más just del que és habitual, però estava més lluny del que creia. Un cop allà, la caminada tradicional ha estat de camí a buscar el dorsal. Allà mateix, al camp de futbol, una mica de trot i estiraments. I cap a la línia de sortida amb temps, per fer algunes curses a ritme una mica més intens per acabar d’escalfar.

El primer problema s’ha plantejat quan he arribat a la línia de sortida, ja que és una cursa bastant multitudinària i he hagut de sortir una mica endarrera. Això m’ha obligat a portar dos primers quilòmetres de canvis de ritme per tal de poder superar corredors amb ritme més baix. I després ja m’he mantingut en un ritme una mica per sobre de les meves possibilitats actuals fins al quilòmetre 4-5 (3′38″ km). La calor començava a apretar i sort de les remullades que l’organització ens ha regalat. M’he integrat en un grup de ritme similar, tot i que anava patint una mica. Començava a notar estar al límit i no tenia la frescor d’altres vegades.

En aquest punt, he intentat agafar un ritme còmode i aguantar-lo. Encara tenia marge per rebaixar marca i no volia perdre’l. A partir del quilòmetre 7-8, he començat a recuperar una mica. Un ritme una mica més alegre, tot i que es feia llarg. A l’últim quilòmetre encara he pogut apujar una mica el ritme i aconseguir al final una bona marca de 37′27″. He rebaixat quasi un minut i mig la meva millor marca i havent entrenat poc.

Després de la cursa, banyet a la platja i presa de sol, que crec que me la mereixia i em venia bastant de gust!

Cursa de Pineda

Aquest diumenge toca cursa a Pineda. Aquesta setmana sembla estar bastant relaxada i espero poder entrenar dos dies abans de la cursa, tot i que per Noruega també vaig poder entrenar. En circumstàncies normals, aquesta seria una cursa per anar a fer marca, però no sé en quin estat em trobaré. Malgrat tot, porto dues curses sense gairebé entrenar i baixant marca…

Estaria content si aconseguís baixar de 38 minuts abans del descans d’estiu, tot i que queda la Maquinista pel 5 de juliol.

Diumenge a Parets i canvis al calendari

Aquest diumenge toca la cursa de 10 km de Parets. En principi, volia córrer al Prat la setmana vinent per fer marca, però com que seré fora, he adelantat una setmana. Tenint en compte el ritme d’entrenament que he pogut portar aquestes últimes setmanes, i suposant que el tema de córrer per sensacions algun dia s’acabarà, no em marco cap objectiu específic. El fet de competir ja serà un entrenament de qualitat.

Degut a això, he decidit fer un canvi en el calendari i, seguint recomanacions, he decidit córrer la cursa de Pineda del dia 14 de juny. Només farà una setmana que hauré tornat de viatge i no tindré massa marge per entrenar, però m’han recomanat el traçat i m’he decidit. Segurament serà l’última abans del setembre, quan ja tornarem a les curses amb la mirada posada a la primera mitja marató, segurament el 4 d’octubre a Sant Cugat.

Sobre el calendari, finalment aquest any no correré la Behobia-San Sebastián ja que no tinc encara marca acreditada a la mitja marató i és imprescindible. Però queda pendent per l’any vinent.

La barrera dels 40 superada!

He tornat a assolir els meus objectius a la cursa de Sant Quirze. I això que els dubtes m’han assaltat tot el cap de setmana. El fet d’haver pogut entrenar poc, com ja havia comentat altres vegades, creia que em podia passar factura. Les últimes tres setmanes he sortit tres o quatre vegades. Poc i no sabia fins quan podia seguir tirant de sensacions…Doncs a això se li ha sumat aquest cap de setmana un inoportú refredat que no m’ha deixat descansar gaire aquesta nit i que no sabia com m’afectaria, ja que tenia mal de coll i el nas una mica tapat.

Arribada a Sant Quirze abans de les vuit (he encertat el camí a la primera) recollida de dorsal (410) i xip i una caminadeta per estirar les cames i una mica de solet a un banc. M’he canviat de roba i una mica d’escalfament i estiraments. Bones sensacions i semblava que el refredat no em molestava gaire. Cap a la línia de sortida ben a prop del XaviNadal de corredors.cat (moltes gràcies), que feia de llebre per baixar de 40 minuts. Sortida i enganxat a ell, superant corredors amb ritme menor (i a punt de caure). El recorregut era dur, amb moltes pujades i baixades, però anàvem clavant els temps de pas. Tenia bones sensacions i creia anar frenat. Així que al pas pel quilòmetre 3, després de saludar la família del David, he superat la llebre i he tirat cap endavant. En aquell moment ja sabia que potser em passava de valent i ho podia pagar. Però encara corro per sensacions. Fins al primer pas per meta, dues pujadetes que feien mal, memoritzades per la segona volta.

Des del quilòmetre 4 corria sol i a partir del quilòmetre 5, m’ha vingut una mica de baixada. Seguia anant a ritme d’objectiu, però cada vegada costava més. Una pujada llarga m’ha fet mal. Però tot el que puja baixa i a la tornada, anava recuperant ritme. Quilòmetre 8 i bones sensacions altre cop. Els dos últims quilòmetres eren durs i l’última pujada, de 800 metres, matadora. Però sabia que ho tenia a la mà i que calia apretar. Mantenir el ritme i als últims 100 metres, un sprint fins a la meta. Crono aturat a 39′31″!

Content per haver aconseguit l’objectiu en una prova dura que no és per fer marca. I espero que d’aquí dues setmanes, a Parets, pugui haver entrenat més i seguir millorant.

La barrera dels 40

Sovint es parla de la barrera dels 40 per motius d’edat. No és el cas d’aquest post, encara en tinc 25. En el món atlètic,  es pot parlar de la barrera dels 40 entesa com el temible mur del marató. La sensació de buit que arriba als quilòmetres finals i que, tot i ser temut, espero poder experimentar algun dia.

Jo parlo de la meva barrera dels 40. La que espero derribar aquest diumenge. La dels 40 minuts en 10 quilòmetres. He de reconèixer que aquesta marca em sorprén a mi mateix. Fa poc més d’un mes de la meva primera cursa i en aquella només esperava situar-me al voltant dels 50 minuts. I al final, 43. A la següent cursa esperava voltar els 42. I al final, 40. Vist això, ja m’he preparat per passar la barrera dels 40, un objectiu que podia ser ben bé el de tot un any i que al final s’ha avançat a la tercera cursa de la meva vida.

Crec que Sant Quirze és una bona cursa per intentar-ho. Un circuit ràpid i la presència de llebres és una bona combinació. A més, crec que és una cursa especial i m’agradaria que fos allà. No obstant, també he de ser conscient que he pogut entrenar poc aquests últims temps i, malgrat tenir bones sensacions, no es pot fiar tot a això. Ho intentarem, però si no surt, no passa res. El balanç serà igualment satisfactori i encara quedarà Parets.

Diumenge, a Sant Quirze

Aquest diumenge toca una nova cursa, en aquest cas a Sant Quirze del Vallès. Seran 10 quilòmetres, una distància en la qual em sento còmode. Torno a tenir el hàndicap que aquestes últimes setmanes, per compromisos personals i laborals, he pogut entrenar poc. No obstant, els entrenaments han estat amb bones sensacions. De fet, divendres passat vaig poder fer 10 km en sèries de 4 minuts lent, 2 a ritme mitjà i 1 a ritme ràpid, clavant el temps a 49 minuts i salvant-me de la pluja per poc.

De cara a la cursa de diumenge, l’objectiu és seguir millorant i intentar l’assalt al sub 40. De fet, potser és la millor oportunitat que tinc abans de l’estiu, ja que a Parets sembla ser que el recorregut és exigent i després ja començarà a apretar la calor.

A més, aquesta cursa és especial pels seus organitzadors i crec que també pels seus participants, ja que és el Memorial David Rovira, un nen de la localitat, fill de dos dels organitzadors de la cursa, que va morir en accident. Així que un petit homenatge seria una bona marca.